Us escrivim, dones legisladores del Regne Unit i dels Estats Units, perquè, gràcies al moviment de masses femení en aquest planeta, en tots els camps i des de fa dècades, ara hi ha moltes més dones al Congrés i al Parlament. En nom de totes les dones, el moviment de les quals us ha ajudat a arribar on sou, us demanem responsabilitats en la crisi actual de la guerra, ocupació, crims de guerra i tortures, incloses les violacions, de les quals els vostres governs són còmplices.

La informació sobre les humiliacions sexuals, tortures i assassinats de presoners a Iraq, i sobre els assassinats de civils, inclosos nens, en els carrers i en les seves pròpies cases, ha esclatat en les nostres pantalles i en tots els medis de comunicació. També estan sorgint preguntes sobre Afganistan. Mentre que les violacions d’homes (i cada cop més de nens) comencen a ser reconegudes, les violacions de dones i nenes van ser despatxades en un principi amb afirmacions com "un soldat va tenir relacions sexuals amb una presonera". Ara comença a aparèixer realment la veritat.

Les dones iraquianes ens han dit que la raó per la qual s’empresonen dones és per a interrogar-les i torturar-les per a obtenir informació sobre els homes de la seva família. Per a les dones, les tortures comencen gairebé sempre amb una violació, i sovint una violació en grup. Un periodista americà va declarar que "El mes passat hi van haver presoneres a Abu Ghraib que van aconseguir fer sortir escrits afirmant que havien estat violades". (Anne Garrels, National Public Radio, 4 de maig de 2004) Una dona de la Universitat de Bagdad que treballa per a Amnistia Internacional ha descrit el maltractament sexual del qual va ser víctima com un control sobre el que ella sabia d'altres. "Ell em va apuntar el visor làser directament al mig del pit, i després al seu penis, i va dir: "Vine aquí, porca, vaig a follar-te". . . Segons el professor Huda Shaker, a la presó d'Abu Ghraib vàries dones van ser sexualment maltractades, inclosa la que va ser violada per un policia militar americà i es va quedar embarassada". (London Guardian 12 de maig) Altres fonts també ho han confirmat.

Les horribles condicions d'empresonament a què les dones han estat sotmeses han estat mencionades apart. El Ministre iraquià dels drets humans, Abdel Bassat Turki, que va dimitir ara fa un mes, va dir que havia parlat al cap de l'administració nord-americana, Paul Bremer, el passat mes de novembre sobre el tractament de les dones a Abu Ghraib: "Se'ls han refusat els tractaments mèdics. No tenien lavabos adequats. Només se'ls va donar una manta, tot i que era l'hivern, i no es van permetre les visites de les seves famílies". (London Guardian 10 de maig de 2004)

L'informe del Comitè Internacional de la Creu Roja amb prou feines menciona les dones, i el seu reporter només va entrevistar homes. (L'informe del CICR tampoc menciona que hi haguessin motins contra les condicions d'empresonament ni que s'afusellessin iraquians).

Les organitzacions com Black Women’s Rape Action Project (Projecte d’Acció sobre les Violacions de les Dones Negres) i Women Against Rape (Dones contra les Violacions), que han demanat justícia i protecció per a les dones durant dècades i que treballen amb sol·licitants d'asil de tot el món que fugen de les violacions, saben perfectament que la majoria dels supervivents de les violacions a qualsevol lloc del món troben que és gairebé impossible de parlar sobre llur terrible experiència. Es senten degradats i avergonyits, especialment atès que la societat i el sistema de justícia criminal sovint culpen la dona pel que li ha passat. Tant al Regne Unit com als Estats Units, sovint les dones diuen que el judici del seu agressor és "una segona violació" perquè el que s'examina públicament és l'estat mental de la dona i el seu historial sexual per a destruir la seva credibilitat i alliberar el violador. En altres països, les hostilitats a la víctima poden ser encara més extremes. Els supervivents de les violacions poden passar a ser considerats com persones que no es poden casar, condemnats a l'ostracisme i fins i tot assassinats. Hem llegit que es va refusar el tractament hospitalari a nenes de tan sols nou anys que van ser violades a l'època de Saddam Hussein, i que aquesta pràctica continua sota la ocupació.

Un advocat iraquià va dir que la seva clienta, una expresonera a Abu Ghraib, "es va desmaiar abans de donar més detalls de com soldats americans la van violar i apunyalar. Cinc exdetinguts van descriure als seus advocats com van ser colpejats. Tanmateix, no van dir que haguessin estat violats. Estaven molt avergonyits. Van dir: "No t'ho podem dir. Tenim famílies. No podem parlar del què ha passat"". (Los Angeles Times, 12 de maig de 2004) "Una companya meva va ser arrestada i portada a Abu Ghraib. Quan la van alliberar, li vaig preguntar què havia passat i va començar a plorar. Parlar de les violacions és molt difícil. Però crec que va passar". El professor Huda va dir que la dona embarassada per culpa de la violació del soldat americà ha desaparegut i pot haver estat assassinada. "Quan vaig anar a casa seva. . . els veïns van dir-me que ella i la seva família havien anat a viure en un altre lloc". (London Guardian 10 de maig de 2004).

Que còmode deu ser per a les tropes que les dones i nenes que violen siguin massa vulnerables per dir la veritat!

Atès que les dones i nenes supervivents de les violacions s'arrisquen a ser condemnades a l'ostracisme o fins i tot a ser assassinades, hem de protegir el seu anonimat. Malgrat que sembla que si no hi ha proves fotogràfiques que incriminin els culpables, els que estan al poder no estan disposats a admetre el que passa. No hi ha hagut cap declaració ni disculpa respecte a les violacions i altres tortures de dones i nenes.

Us adjuntem fotos que ens han enviat les dones violades pels soldats, que ja han aparegut a algunes pàgines web. Hem amagat la identitat de les dones i no circularà cap foto on siguin identificables. Si bé no podem verificar l'autenticitat d'aquestes fotos, mitjançant tota la resta d'informacions que circulen queda clar que aquestes o altres violacions similars han tingut lloc. Hem sentit a dir que milers de fotos com aquestes han circulat com cromos de beisbol entre les tropes i fins i tot que han estat utilitzades com a salvapantalles. Es diu que el Pentàgon va declarar tenir coneixement d'almenys dos CDs de fotos que contenen diversos centenars d'imatges de les tropes americanes "maltractant" presoners, i fins i tot "colpejant un presoner iraquià fins a la pèrdua de consciència, tenint relacions sexuals amb una presonera, i recreant-se amb un cadàver". (London Guardian 10 de maig de 2004).

No és cap novetat que les violacions i altres tortures sexuals serveixin com a pornografia. Women Against Rape (WAR) (Dones contra les Violacions) s'ha queixat de què a Gran Bretanya, en temps "normals", les fotos i declaracions de testimonis en què la víctima descriu la seva violació circulen sovint a les presons entre els violadors i la policia pel seu contingut pornogràfic.

Volem saber què està passant a les dones i nenes a Iraq que estan, a les presons i arreu, en mans de les tropes britàniques i americanes, començant per les dones que ja han estat mencionades. Volem saber què els passa a les dones a Afganistan en mans de les forces ocupants. Entenem que molts dels actes brutals i assassinats poden estar perpetrats per la CIA o seguint les seves ordres i de contractistes militars privats – un eufemisme per als mercenaris. Volem saber dels mercenaris culpables de qualsevol d'aquests crims contra les dones i nens, i quant se'ls pagava per fer o supervisar aquestes atrocitats.

Malgrat els precedents internacionals sobre el contrari, per als Estats Units i el Regne Unit, considerar les violacions fetes pels seus soldats com si no fossin una tortura és comú i per tant motiu per a l'asil polític. Així doncs, a les dones se'ls refusa sistemàticament la protecció internacional a la que tenen dret. Per exemple, a una mare de cinc fills que va escapar-se d'Uganda després d'haver estat violada pels soldats que l'interrogaven, les autoritats britàniques li van refusar repetidament la demanda d'asil. La violació, van dir, només va ser "una gratificació sexual" i "simplement una horrible luxúria", no pas tortura o persecució. Finalment, va obtenir el dret a l'asil al 2003, quan va decidir d'abandonar l'anonimat per a poder fer públic el seu cas, i quan vam demanar a dones importants que li donessin suport. En els nostres arxius tenim exemples de molts casos similars.

Mentre que les violacions no es limiten als temps de guerra, tothom admet que durant la guerra les violacions són inevitables. Per fer la guerra, els homes, i ara les dones (des que se'ns ha animat a ser més com els homes, com única via cap a la igualtat), són entrenats a matar. Un cop que matar esdevé acceptable, violar posa pocs problemes morals. I durant un període de matances massives, les violacions encara tenen menys probabilitats de ser preses en compte seriosament. Quan els morts iraquians es tracten com a irrellevants, com ha estat el cas (el recompte dels cadàvers es fa per a les tropes americanes i britàniques, no per als militars ni els civils iraquians o afganesos), no s'espera que desestimem o ignorem les violacions i altres tortures d'iraquians o afganesos?

Quan el Secretari de Defensa, Geoff Hoon, comentava les fotos de les tortures fetes per les tropes americanes i britàniques, va declarar: "No ho considero tortura: és maltractament. No veig que hi hagi proves de tortures sistemàtiques en els interrogatoris". (London Guardian 7 de maig). Donald Rumsfeld ha dit públicament que les fotos i vídeos que representen les pitjors atrocitats encara no han aparegut; corre el rumor que contenen escenes de violacions de dones i nens.

Els efectes dels entrenaments militars i de la guerra en les soldats dones i les famílies dels homes militars es tracten en una extensa carta de la nostra companya Dorothy Mackey, excapitana de les forces aèries. La reverend Mackey fou violada en el mateix exèrcit americà, i ha estat en contacte amb moltes altres dones (i alguns homes) supervivents de tals violències, entre els militars o bé com a parelles dels homes militars. Mackey deixa clar que les violacions de dones en l'exèrcit són tolerades per la jerarquia. Les violacions de dones fetes pels soldats es tracten com un component de la seva paga, un cost per les dones i no pels governs. Adjuntem extractes del que la reverend Mackey ha exposat. Tenim disponible documentació més exhaustiva sota demanda. La reverend Mackey ens ha enviat el ridícul sistema de punts "McDowell’s scoring" utilitzat pels militars americans per a valorar la veracitat de les acusacions de violació. Ho investiguen ells mateixos i no en donen comptes a ningú, utilitzen qualsevol prejudici contra les dones per a titllar les víctimes de mentideres.

Ara sentim a dir que 100 dones soldats americanes afirmen haver estat violades pels seus companys mentre servien a Iraq.

No acceptem que les autoritats simplement "tanquin els ulls". Cada cop hi ha més proves que les ordres de tortures, incloses les violacions, venien dels nivells més alts. Tampoc acceptem que el govern britànic no tingui cap responsabilitat per les accions de les tropes americanes i viceversa. La coalició de països aliats dels Estats Units a Iraq ha de ser-ne responsable conjuntament.

Demanem, animem, i de fet, exigim, que en el tema de les violacions de dones i nens que van ser un resultat directe de la guerra i ocupació que els vostres governs van perpetrar a Iraq i Afganistan, les dones del Congrés i el Parlament es facin responsables de cara a les dones en general. Necessitem la informació completa i saber el que proposeu fer-hi, individual i col·lectivament.

Correus electrònics: bwrap@dircon.co.uk    war@womenagainstrape.net
Crossroads Women’s Centre 230a Kentish Town Rd, London NW5 2AB Tel 020 7482 2496